Cada exemple de més avall té tres parts: el text original, una glossa literal que descriu com funciona cada paraula i una traducció natural. Les glosses fan servir algunes etiquetes abreujades perquè siguin curtes. No cal que te les memoritzis: és una referència a què pots tornar sempre que vulguis.
Persona i nombre · 1sg / 2sg / 3sg: primera / segona / tercera persona del singular (jo, tu, ell/ella) · 1pl / 2pl / 3pl: primera / segona / tercera persona del plural (nosaltres, vosaltres, ells)
Gènere i cas · m / f / n: masculí / femení / neutre · sg / pl: singular / plural · m.sg: combinat: masculí singular (i de manera semblant f.pl, n.sg, etc.) · NOM / ACC / GEN / DAT / INS / LOC: casos gramaticals (nominatiu/acusatiu/genitiu/datiu/instrumental/locatiu): quin paper té la paraula dins la frase
Temps i aspecte · PRES: present · PRET: pretèrit (un fet passat i acabat) · IMPF: imperfet (una situació passada contínua o habitual) · FUT: futur · PERF: perfet (una acció acabada amb rellevància en el present) · PROG: progressiu (acció en curs, p. ex. estic menjant) · COND: condicional (…ria)
Mode · IND: indicatiu (afirmació corrent) · SUBJ: subjuntiu (incertesa, desitjos, dubtes) · IMP: imperatiu (ordres) · INF: infinitiu (forma de diccionari: anar, menjar)
Altres · REFL: reflexiu (acció sobre un mateix: em, et) · PERS: a personal (només en espanyol: marca un objecte directe humà) · HON: honorífic (forma molt cortesa, freqüent en japonès/coreà) · TOP / SUB / OBJ: marcadors de tema / subjecte / objecte (japonès, coreà) · CL: classificador (xinès, japonès, coreà: paraula que compta substantius) · NEG: negació
L'ordre bàsic de les paraules en espanyol és subjecte-verb-objecte (SVO), igual que en anglès. Tanmateix, l'espanyol és una llengua que sol ometre el subjecte (pro-drop): el pronom de subjecte normalment s'omet perquè la terminació del verb ja indica qui fa l'acció. Incloure el pronom afegeix èmfasi o contrast. L'ordre també és més flexible que en anglès: el subjecte es pot col·locar després del verb per donar-hi èmfasi, sobretot amb verbs intransitius o en preguntes. Els adverbis i els sintagmes preposicionals poden canviar de posició amb més llibertat. Els pronoms àtons, en canvi, segueixen regles de col·locació estrictes (normalment davant del verb conjugat).
Els articles espanyols concorden amb el nom en gènere (masculí/femení) i nombre (singular/plural). Articles determinats ('el/la/els/les'): el (m.sg), la (f.sg), los (m.pl), las (f.pl). Articles indeterminats ('un/una/uns/unes'): un (m.sg), una (f.sg), unos (m.pl), unas (f.pl). L'espanyol fa servir l'article determinat més sovint que l'anglès: amb noms abstractes, generalitzacions, noms d'idiomes després de la majoria de verbs, parts del cos i títols quan es parla d'algú (no a algú). El neutre 'lo' es combina amb adjectius per formar noms abstractes (lo bueno = 'la cosa bona').
Subjecte: yo, tú/usted, él/ella, nosotros/-as, vosotros/-as (Espanya) o ustedes (Amèrica Llatina), ellos/-as. Objecte directe: me, te, lo/la, nos, os, los/las. Objecte indirecte: me, te, le, nos, os, les. Reflexius: me, te, se, nos, os, se. Els pronoms àtons van davant del verb conjugat, però s'enganxen a l'infinitiu, al gerundi i a l'imperatiu afirmatiu. Quan apareixen alhora un objecte directe i un d'indirecte, l'indirecte va primer; 'le/les' es converteix en 'se' davant de lo/la/los/las. Possessius: mi(s), tu(s), su(s), nuestro/-a(s), vuestro/-a(s), su(s); concorden amb la cosa posseïda, no amb el posseïdor.
Tot nom és masculí o femení. La majoria dels noms acabats en -o són masculins i la majoria dels acabats en -a són femenins, però hi ha excepcions (la mano, el día, el problema). Els noms acabats en -ción, -sión, -dad, -tad solen ser femenins; els acabats en -ma (d'origen grec) i en -or solen ser masculins. Els adjectius han de concordar amb el nom en gènere i nombre. Els adjectius acabats en -o tenen quatre formes (-o, -a, -os, -as); els acabats en -e o en consonant solen tenir dues formes (singular/plural). Els adjectius normalment van després del nom, però uns quants de molt freqüents (bueno, malo, grande) sovint el precedeixen, i de vegades s'escurcen.
Els verbs espanyols es divideixen en tres grups segons la terminació de l'infinitiu: -ar (hablar), -er (comer), -ir (vivir). Cada temps té sis terminacions de persona/nombre: yo, tú, él/ella/usted, nosotros, vosotros, ellos/ustedes. Els verbs regulars simplement eliminen la terminació de l'infinitiu i hi afegeixen les terminacions pròpies de cada temps. Verbs irregulars clau que cal memoritzar: ser (identitat), estar (estat/ubicació), tener (tenir), ir (anar), haber (auxiliar 'haver' per als temps compostos; forma impersonal 'hi ha' com a 'hay'). Molts verbs canvien d'arrel (e>ie, o>ue, e>i) en les síl·labes tòniques, i molts tenen una primera persona del singular irregular.
El present d'indicatiu cobreix accions actuals, hàbits, veritats generals i plans de futur pròxim. Terminacions regulars: els verbs en -ar prenen -o, -as, -a, -amos, -áis, -an; els verbs en -er prenen -o, -es, -e, -emos, -éis, -en; els verbs en -ir prenen -o, -es, -e, -imos, -ís, -en. L'espanyol no té cap auxiliar progressiu per defecte: 'hablo' cobreix tant 'jo parlo' com 'jo estic parlant', encara que la construcció 'estar + gerundi' (estoy hablando) emfasitza que l'acció és en curs. Els verbs amb canvi d'arrel el canvien en totes les formes excepte en nosotros/vosotros.
L'espanyol té dos passats simples amb una distinció d'aspecte fonamental. El pretèrit (pretérito indefinido) s'usa per a fets acabats i delimitats, amb un final clar: 'vaig menjar', 'ella va arribar'. L'imperfet (imperfecto) s'usa per a situacions, hàbits o estats passats sense un final definit: 'menjava (habitualment)', 'ella arribava', 'plovia'. L'imperfet descriu el rerefons, l'edat, l'hora, el temps atmosfèric i els estats continus; el pretèrit fa avançar la narració amb fets concrets ja tancats. Tots dos poden aparèixer en la mateixa frase: l'imperfet planta l'escena i el pretèrit introdueix el que va passar. Les terminacions de l'imperfet són molt regulars; el pretèrit té moltes irregularitats.
L'espanyol té dues maneres de parlar del futur. El futur sintètic afegeix terminacions (-é, -ás, -á, -emos, -éis, -án) directament a l'infinitiu sencer: hablaré, comerás, vivirá. Uns quants verbs fan servir arrels irregulars (tendré, haré, diré, pondré, saldré, vendré, podré, sabré, querré). El futur perifràstic fa servir 'ir a + infinitiu' (voy a hablar = 'vaig a parlar') i és molt més habitual en la llengua parlada per a plans de futur pròxim. El futur sintètic també pot expressar probabilitat o conjectura sobre el present ('¿Dónde estará?' = 'On deu ser?').
L'espanyol té tres classes de conjugació regular, identificades per la terminació de l'infinitiu. Per conjugar, cal treure -AR / -ER / -IR i afegir-hi la terminació personal. Les terminacions del present d'indicatiu són la base de la parla quotidiana i el fonament de molts altres temps.
| persona | -AR (andar: caminar) | -ER (comer: menjar) | -IR (vivir: viure) |
|---|---|---|---|
| yo | ando | como | vivo |
| tú | andas | comes | vives |
| él / ella / usted | anda | come | vive |
| nosotros/-as | andamos | comemos | vivimos |
| vosotros/-as | andáis | coméis | vivís |
| ellos / ellas / ustedes | andan | comen | viven |
Fixa't que la forma de yo és -o en les tres classes, i que -ER i -IR comparteixen les terminacions a tot arreu excepte en les caselles de nosotros i vosotros (-emos / -éis enfront de -imos / -ís). Els pronoms de subjecte normalment s'ometen perquè la terminació ja identifica la persona. Fes servir el present per a accions que passen ara mateix, hàbits ('siempre como a la una'), veritats generals ('el agua hierve a cien grados') i fins i tot plans de futur pròxim ('mañana viajo a Roma').
Compte: vosotros és el plural informal només a Espanya; a l'Amèrica Llatina es fa servir ustedes tant per al plural formal com per a l'informal. Molts verbs extremament freqüents (ser, ir, tener, hacer, decir, poder, querer, venir) són irregulars i cal memoritzar-los a part.
El verb querer ('voler') és irregular (és un verb amb canvi d'arrel e → ie) i va seguit directament d'un infinitiu per expressar que es vol fer alguna cosa. Cap preposició no enllaça els dos verbs: només querer + INF. Aquest és un dels patrons més útils per a un principiant, per demanar menjar, fer peticions i expressar desitjos.
| persona | querer (PRES IND) | + infinitiu |
|---|---|---|
| yo | quiero | |
| tú | quieres | |
| él / ella / usted | quiere | andar / comer / vivir |
| nosotros/-as | queremos | |
| vosotros/-as | queréis | |
| ellos / ellas / ustedes | quieren |
El canvi d'arrel es produeix en totes les formes excepte en nosotros i vosotros: un patró compartit per molts verbs e → ie (pensar, empezar, entender, preferir). Per fer peticions, querer en present sona una mica brusc; per ser més cortès, fes servir el condicional me gustaría + INF (vegeu la seva pròpia secció) o quisiera + INF ('m'agradaria…'). També pots fer servir querer + a + persona amb el sentit d'estimar (algú): Te quiero = 't'estimo'.
L'espanyol forma un futur perifràstic ('anar a') amb el verb irregular ir ('anar') + la preposició a + un infinitiu. Aquest futuro próximo és molt més freqüent en la parla quotidiana que el futur sintètic simple (hablaré, comeré…) per a plans i intencions.
| persona | ir (PRES IND) | + a + infinitiu |
|---|---|---|
| yo | voy | |
| tú | vas | |
| él / ella / usted | va | a andar / a comer / a vivir |
| nosotros/-as | vamos | |
| vosotros/-as | vais | |
| ellos / ellas / ustedes | van |
Ir és completament irregular en present: cal memoritzar-lo. La preposició a és obligatòria: mai 'voy comer': sempre 'voy a comer'. Quan l'infinitiu és el mateix ir ('anar'), encara cal la a: 'Voy a ir al cine' ('aniré al cinema'): sí, dos ir seguits. Els pronoms s'enganxen a l'infinitiu o precedeixen l'ir conjugat: 'Voy a verlo' = 'Lo voy a ver' ('el veuré').
Parany: no ho dupliquis: escriu 'voy a ir', NO 'voy a a ir'. Compara-ho amb querer + INF (desig) i amb el futur sintètic (més formal / menys immediat).
El pretèrit perfet compost espanyol, anomenat pretérito perfecto compuesto, es forma amb l'auxiliar haber en present + un participi passat. Descriu accions passades el marc temporal de les quals encara se sent connectat amb el present ('avui', 'aquesta setmana', 'alguna vegada a la vida'). A la major part d'Espanya és el passat per defecte per a fets del mateix dia; a bona part de l'Amèrica Llatina, el pretèrit simple (comí, llegué) sovint el substitueix.
| persona | haber (PRES) | + participi |
|---|---|---|
| yo | he | |
| tú | has | |
| él / ella / usted | ha | andado / comido / vivido |
| nosotros/-as | hemos | |
| vosotros/-as | habéis | |
| ellos / ellas / ustedes | han |
Participis regulars: -AR → -ado, -ER / -IR → -ido (andar → andado, comer → comido, vivir → vivido). Participis irregulars clau que cal memoritzar: abrir → abierto, decir → dicho, escribir → escrito, hacer → hecho, morir → muerto, poner → puesto, romper → roto, ver → visto, volver → vuelto, cubrir → cubierto, resolver → resuelto.
Res no separa l'auxiliar del participi: '¿Has visto la película?', mai '¿Has la película visto?'. El participi es manté invariable (sempre -o); NO concorda amb el subjecte. Parany de fals amic: aquest haber és l'auxiliar 'haver fet'. Per dir 'tinc un cotxe' (possessió) fes servir tener, mai haber: 'Tengo un coche', NO 'He un coche'.
Gustar ('agradar') funciona al revés que en anglès 'like': la cosa que agrada és el subjecte gramatical, i la persona és un objecte indirecte. En la forma condicional cortesa gustaría ('agradaria'), fa una petició suau i educada: 'Me gustaría + INF' = 'm'agradaria + verb'.
| pronom d'objecte indirecte | + gustaría | + infinitiu |
|---|---|---|
| me (a mi) | gustaría | |
| te (a tu, informal sg) | gustaría | |
| le (a ell/ella/vostè) | gustaría | andar / comer / vivir |
| nos (a nosaltres) | gustaría | |
| os (a vosaltres, informal a Espanya) | gustaría | |
| les (a ells / a vostès) | gustaría |
El verb gustaría es manté en tercera persona del singular quan va seguit d'un infinitiu (una sola 'cosa' que agrada: l'acció). Si el que agrada és un nom en plural, cal canviar a gustarían: 'Me gustarían dos cafés'. Per donar-hi més èmfasi o claredat pots afegir 'a + persona' abans del pronom: 'A mí me gustaría…', 'A Juan le gustaría…'.
Fes servir me gustaría + INF en contextos cortesos (restaurants, peticions, expressar esperances). És més suau que el brusc quiero + INF ('vull…').
L'espanyol marca explícitament una acció en curs amb estar + gerundi. A diferència de l'anglès, el present simple ja cobreix el sentit progressiu ('como' pot voler dir tant 'menjo' com 'estic menjant'), de manera que aquesta construcció es reserva per a accions que passen amb èmfasi ara mateix o durant un període definit en curs.
| persona | estar (PRES) | + gerundi |
|---|---|---|
| yo | estoy | |
| tú | estás | |
| él / ella / usted | está | andando / comiendo / viviendo |
| nosotros/-as | estamos | |
| vosotros/-as | estáis | |
| ellos / ellas / ustedes | están |
Formació del gerundi: -AR → -ando (andar → andando, hablar → hablando); -ER / -IR → -iendo (comer → comiendo, vivir → viviendo). Canvis ortogràfics: quan -iendo aniria després d'una vocal, es converteix en -yendo (leer → leyendo, oír → oyendo, ir → yendo). Uns quants verbs en -IR amb canvi d'arrel passen de e→i o o→u en el gerundi (decir → diciendo, dormir → durmiendo, pedir → pidiendo).
Els pronoms poden precedir l'estar conjugat o enganxar-se al final del gerundi (i en aquest cas s'hi afegeix un accent per mantenir la síl·laba tònica): 'Lo estoy leyendo' = 'Estoy leyéndolo'. No facis servir estar + gerundio per a esdeveniments futurs previstos com fa l'anglès ('demà volo' = 'Vuelo mañana', NO 'Estoy volando mañana').
Poder és un verb amb canvi d'arrel o → ue, i com querer va seguit directament d'un infinitiu: sense preposició. Expressa capacitat, possibilitat i, de manera cortesa, permís o peticions.
| persona | poder (PRES IND) | + infinitiu |
|---|---|---|
| yo | puedo | |
| tú | puedes | |
| él / ella / usted | puede | andar / comer / vivir |
| nosotros/-as | podemos | |
| vosotros/-as | podéis | |
| ellos / ellas / ustedes | pueden |
Com tots els verbs o → ue, el canvi d'arrel apareix en totes les formes excepte en nosotros i vosotros. Per fer peticions corteses, fes servir el condicional podría + INF ('podries…?') en lloc del present, més brusc: '¿Podrías ayudarme?' sona més bé que '¿Puedes ayudarme?'. Per dir que algú no pot fer alguna cosa, col·loca no davant de poder: 'No puedo venir hoy' ('avui no puc venir').
Poder també expressa especulació ('puede que llueva' = 'pot ser que plogui') i permís ('¿Puedo pasar?' = 'puc passar?'). Per al sentit de 'saber fer alguna cosa' (una habilitat apresa), l'espanyol prefereix saber + INF en lloc de poder + INF: 'Sé nadar' ('sé nedar'), i no 'Puedo nadar' (que sona com 'ara mateix sóc físicament capaç de nedar').
Dues formes no personals apareixen una vegada i una altra en les perífrasis anteriors: el gerundi (usat amb estar per al continu, i de manera adverbial: 'salí corriendo') i el participi passat (usat amb haber en els temps compostos, i com a adjectiu: 'una puerta cerrada').
| classe d'infinitiu | gerundi (-ant/-ent) | participi (passat) |
|---|---|---|
| -AR (andar) | andando | andado |
| -ER (comer) | comiendo | comido |
| -IR (vivir) | viviendo | vivido |
Uns quants detalls ortogràfics i de canvi d'arrel a tenir en compte:
- -iendo → -yendo després d'una vocal: leer → leyendo, oír → oyendo, traer → trayendo, ir → yendo. - Els verbs en -IR amb canvi d'arrel (e→i, o→u) mantenen el canvi en el gerundi: pedir → pidiendo, dormir → durmiendo, sentir → sintiendo. - Participis irregulars (cal memoritzar-los): abrir → abierto, decir → dicho, escribir → escrito, hacer → hecho, morir → muerto, poner → puesto, romper → roto, ver → visto, volver → vuelto, cubrir → cubierto, resolver → resuelto, poner → puesto.
Quan el participi s'usa com a adjectiu (després de ser, estar, o modificant un nom) concorda en gènere i nombre: 'la puerta cerrada', 'los libros abiertos'. Després de haber en els temps compostos, es manté invariable en -o: 'he abierto la puerta', 'hemos escrito las cartas'.
Un breu repàs dels errors que apareixen una vegada i una altra en l'espanyol de principiants. Cada parany remet a la secció rellevant de més amunt per veure'n el patró complet.
**1. vosotros vs ustedes (regional). A Espanya, el plural informal 'vosaltres' és vosotros/-as, amb la seva pròpia forma verbal (-áis/-éis/-ís, i també l'imperatiu -ad/-ed/-id). A tota l'Amèrica Llatina, vosotros ha desaparegut: els parlants fan servir ustedes** tant per al plural formal com per a l'informal, conjugat en tercera persona del plural. Tria un registre i sigues-hi consistent. Els materials fets a Espanya conjugaran vosotros; els fets a l'Amèrica Llatina l'ometran.
**2. haber vs tener: tots dos es tradueixen per 'tenir/haver'. Haber** és NOMÉS l'auxiliar dels temps compostos (he comido = 'he menjat'). Per a la possessió fes servir tener (tengo un coche = 'tinc un cotxe'). Dir 'he un coche' és agramatical. L'únic lloc on haber vol dir 'hi ha' és la forma impersonal hay (hay tres libros = 'hi ha tres llibres').
**3. ir a + INF: mai duplicar la a. El patró és ir + a + infinitiu**. Quan l'infinitiu comença per a o és el mateix ir, NO afegeixis una segona a: 'voy a ir al cine' ✓ (no 'voy a a ir' ✗); 'voy a ayudarte' ✓.
4. Els verbs perifràstics no necessiten cap preposició extra. querer, poder, deber, saber porten tots un infinitiu nu: mai 'quiero a comer' ✗ ni 'puedo de hablar' ✗. Només ir fa servir a, tener fa servir que (tengo que estudiar = 'he d'estudiar'), i acabar fa servir de (acabo de llegar = 'acabo d'arribar').
**5. Els canvis d'arrel s'ometen a nosotros i vosotros. A querer (e→ie), poder (o→ue), pedir (e→i)**, etc., les formes de 'nosaltres' i 'vosaltres' mantenen l'arrel original: queremos / podemos / pedimos, NO quieremos ✗.
**6. El participi passat es manté en -o amb haber.** 'He comido' ✓, NO 'he comida' ✗ encara que el subjecte sigui femení. La concordança només es dona quan el participi s'usa com a adjectiu (després de ser/estar o modificant un nom).
7. El progressiu no sempre cal. L'anglès fa servir constantment 'I am eating'; l'espanyol prefereix el present simple como llevat que l'acció s'emfasitzi de debò com a en curs ara mateix. I no facis servir estar + gerundio per a plans de futur ('Mañana vuelo a Roma' ✓, no 'Mañana estoy volando…' ✗).
Tots dos verbs volen dir 'ser/estar' però no són intercanviables. Ser expressa identitat inherent, característiques, origen, professió, nacionalitat, material, possessió i hora/data: 'Soy médico', 'Es de España', 'Son las tres'. Estar expressa ubicació, estats temporals, emocions, condicions i accions en curs (amb el gerundi): 'Estoy cansado', 'Está en casa', 'Estamos comiendo'. Alguns adjectius canvien de significat segons el verb: 'ser aburrido' = ser avorrit, 'estar aburrido' = estar avorrit; 'ser listo' = ser espavilat, 'estar listo' = estar a punt. El contrast és essència (ser) enfront d'estat o posició (estar).
La negació bàsica col·loca 'no' immediatament davant del verb conjugat: 'No hablo francés' = 'no parlo francès'. Els pronoms d'objecte es mantenen entre 'no' i el verb: 'No lo veo'. A diferència de l'anglès, l'espanyol fa servir negacions dobles (i triples): quan una paraula negativa com nunca, nadie, nada, ningún, tampoco va després del verb, 'no' ha de precedir el verb. Si la paraula negativa va abans del verb, 'no' s'omet: 'Nunca como carne' = 'Nadie sabe'. Aquest acumulament és gramaticalment obligatori, no emfàtic. 'Ni... ni...' vol dir 'ni... ni...'.
Les preguntes de sí o no sovint es formen només amb l'entonació ascendent, amb el mateix ordre de paraules que una afirmació: '¿Hablas español?'. La inversió (verb-subjecte) també és habitual, sobretot per escrit: '¿Habla María español?'. L'espanyol escrit fa servir un signe d'interrogació invertit '¿' a l'inici i un de normal '?' al final. Les preguntes amb pronom interrogatiu comencen amb una paraula interrogativa, totes amb accent escrit: qué (què), quién/quiénes (qui), dónde (on), cuándo (quan), cómo (com), por qué (per què), cuánto/-a/-os/-as (quant/-a/-s), cuál/cuáles (quin/quins). En aquest tipus de preguntes, el pronom de subjecte pot anar després del verb.
Els noms acabats en vocal àtona afegeixen -s: libro > libros, casa > casas. Els noms acabats en consonant o en vocal tònica afegeixen -es: papel > papeles, rey > reyes, café > cafés (alguns admeten només -s). Els noms acabats en -z canvien la z per c i afegeixen -es: luz > luces, pez > peces. Els noms acabats en -s en una síl·laba final àtona no canvien en plural: el lunes > los lunes, la crisis > las crisis. En afegir una terminació de plural, de vegades cal ajustar els accents escrits per mantenir la síl·laba tònica: examen > exámenes, joven > jóvenes.
Els verbs reflexius porten un pronom (me, te, se, nos, os, se) que remet de nou al subjecte. La forma d'infinitiu acaba en -se: llamarse, levantarse, lavarse. Molts descriuen rutines diàries i canvis d'estat: 'Me levanto a las siete' = 'em llevo a les set'. D'altres són inherentment reflexius en la seva forma (quejarse, atreverse). Els verbs del tipus 'gustar' no són estrictament reflexius, però fan servir un patró de pronom d'objecte semblant: la cosa que agrada és el subjecte gramatical, i la persona és un objecte indirecte ('Me gusta el café' literalment = 'el cafè m'agrada'). El pronom reflexiu precedeix el verb conjugat o s'enganxa als infinitius/gerundis.
Quan l'objecte directe d'un verb és una persona concreta (o un ésser personificat, inclosos els animals de companyia), l'espanyol hi insereix la preposició 'a' al davant. Aquesta 'a' personal no té equivalent en català i no es tradueix. Compara: 'Veo la casa' (veig la casa) i 'Veo a María' (veig la María). S'usa amb persones concretes, animals de companyia amb nom, i entitats o grups personificats; generalment s'omet amb persones no específiques o indefinides després de 'tener' ('Tengo dos hermanos'). Els pronoms interrogatius que fan referència a persones també la porten: '¿A quién buscas?'. Amb 'el', 'a' es contrau en 'al'.